Santi Bertran és un músic percussionista que té com a instrument
principal la bateria i que pertany a la primera promoció de llicenciats en jazz
del Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, o n estudià amb Quim Soler.
Dins l'àmbit de la percussió s'ha especialitzat en les percussions llatines i
ha rebut classes d'Enric Canada, Enildo Rasú, Jordi Rosi, Yodri Abreu, Kirk
Covington i altres. Recorda els sues primers passos com a bateria del grup
vilafranquí Los Polizones, durant dècades ha tocat el timbal amb els Grallers
de Ribes i actualment pertany la grup Shurakay en què pot desplegar les seves
inquietuds envers el rock simfònic i el rock progressiu, en el qual el
percussionista pot experimentar amb molta llibertat. En l’audició que farà a
l'Agrícol aquest dissabte dia 31 a les 19 hores (amb Fran Lucas) tractarà de la rumba cubana.
En la sessió que fareu a l'Agrícol tractaràs de la rumba cubana. És el
mateix que la rumba catalana?
No. La rumba catalana i la rumba cubana tenen orígens diferents. La
rumba cubana pertany al món de la música afrocubana en la qual el sentit
religiós és molt important i ve dels esclaus d'Àfrica que foren portats a Cuba.
És una música en què la tradició oral ha estat tan important com rigorosa, en
què la percussió serveix com a camí per a connectar-se amb els déus a través
dels estats alterats de la consciència. Parlarem dels instruments que s'usen i
del seu per què.
L'Àfrica és la mare de la percussió?
La percussió té dos grans llocs d'origen: l'Àfrica i la Índia (Àsia). A
l'Amèrica llatina i a Centreamèrica hi van arribar esclaus de les ètnies Bantú
(que són animistes) i dels Yoruba, els uns (majoritàriament) van arribar com
esclaus a Cuba i a la República Dominicana
i els altres al Brasil. I això ha fet que els dues cultures musicals
siguin diferents. Nosaltres veurem la tradició afrocubana, la qual es vincula
amb la Cuba santera (rituals que pocs occidentals han pogut viure, i en els quals
a través de la percussió s'arriba a l'èxtasi. És a dir, a les divinitats a
través del ritme).
La del Brasil és la tradició de les batucades que ara també tenim aquí?
Les batucades vénene del Brasil, si; però la “batucada catalana” no és
el mateix que la “batucada brasilera”. Hem de pensar que a Catalunya el fenomen
de les batucades, que és un fet més social que musical, comença a principis de
la dècada del 1980 a Sitges de la mà d'un músic vilanoví que havia estat al
Brasil. Avui en elles és més important l'espectacle que la música que es fa
(els colors, els passos de ball i els moviments....)
La percussió és important a l'Àfrica, però també en altres cultures,
oi?
La percussió té dues grans mares: l'Àfrica i la Índia. Ho veurem en la
sessió. Són dues cultures musicals mil·lenàries i a la Índia, per exemple, quan
es toca amb altres instruments el baix el fan les percussions, i és la cosa més
bestial que he vist. Dues tradicions orals vives i fermes. A la Índia els
infants aprenen durant quatre o cinc anys a cantar els ritmes.
Abans també ha sortit el tema de la importància del ritme. Ritme o
melodia?
D'entrada, direm que un percussionista és un músic i per a la formació
d'un bon percussionista cal que aquest sàpiga d'harmonia. Has de poder
escoltar i entendre el que passa en la
música en què participes. I malgrat que a Occident sovint s'ha deixat el ritme
més de costat cal dir que a Europa hi ha dos grans mons musicals en què el
ritme és molt important: a les músiques de l'Est i a les “bulerías” (del sud).
En tot cas, un músic s'ha d'interessar per tota aquella música que estigui ben
feta i ha de ser capaç de fer músiques d'estils diversos. La música i el ritme
són inseparables.
La percussió permet aquesta mescla entre orient i occident que són la
rumba, les americanes (o havaneres)....
El company que serà amb mi a la sessió de demà a l'Agrícol, és en Fran
Lucas: un percussionista andalús que va anar a la Índia a la recerca de els
arrels de les “bulerías”. I és que un músic sempre estudia. I a mesura que
passen els anys et vas centrant en tot allò que més t'interessa, tens més
llibertat.
Com veus la situació actual a Catalunya?
Malament. És molt difícil viure de fer música. Tothom ha de fer
classes, però no tothom serveix per fer classes. s'ha de tenir una certa
vocació i saber guiar a cada alumne perquè si no l'educació se'n ressenteix.
S'ha millorat molt en la possibilitat de fer estudis superiors (sobretot en
jazz i música moderna), però després de fer un superior, si hom vol dedicar-se
a la música, hauria d'anar a l'estranger. En el cas del jazz i de la música
moderna a Berklee, a Perpinyà o a Amsterdam.
Pel que fa al món de les Escoles Municipals de Música la situació és
molt desigual arreu del país. N'hi ha moltes més que fa vint anys però els
nivells educatius i les condicions de treball estan molt lluny d'uns estàndards
òptims.
En el cas del rock progressiu, que és el que a mi em crida (i l'hereu
del rock simfònic, que rock fet per gent amb formació clàssica), si que hi ha
un petit circuit a l'Estat Espanyol, a través del qual se't pot donar sortida
com a músic.
Pel que fa al que avui es coneix com a “música
popular”, que és la que majoritàriament escolta la gent jove, hem de dir que la
situació és nefasta En caldria fer més un estudi social i antropològic que
musical. És una música en què la festa, el sortir i el prendre substàncies
tòxiques són més importants que l'experiència musical en ella mateixa. D'altra
banda, en les lletres d'aquestes músiques hi ha molta violència i molt de
masclisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada